Samuel Aranda, Premi World Press Photo de l’any 2011, presenta les seves fotografies per entaular una conversa amb bloguers i experts al voltant de la situació #desprésdelaprimavera

CAT / ES / EN

“Reflexions sobre la primavera àrab: Fotoperiodisme, revolucions àrabs i ciberactivisme”

lurdes_vidal_iemed

Com a armes de distribució massiva o instruments del canvi, Internet i les xarxes socials sens dubte van ser determinants en l’esclat i el desenvolupament de la primavera àrab, revoltes populars, la majoria pacífiques, que es van iniciar fa més d’un any i mig, i que van aconseguir enderrocar les dictadures de Tunis, Egipte, Líbia i el Iemen.

Facebook i Twitter van provocar un veritable remolí d’informació que va contribuir a l’èxit de les grans convocatòries del febrer del 2011 a la plaça Tahrir del Caire. Ens van transmetre realitats a l’instant, amb una immediatesa mai vista a la història dels moviments populars. YouTube ens va mostrar la cruesa de la guerra de Líbia quan encara no havien arribat els periodistes estrangers, i blocs i tuits ens van informar de la repressió violenta d’un Iemen prohibit.

Sense aquests missatges cibernètics, sense la informació al minut d’aquestes revoltes, la repercussió mundial no hauria estat la mateixa. Ni tampoc la reacció de governs i organismes internacionals. Gràcies a les tecnologies de la informació i de la comunicació, així com a l’ús que van fer i fan els valents ciberactivistes locals –especialment avui dia a Síria, Bahrain i el Iemen– els líders de règims corruptes, mafiosos i repressius del món àrab no poden massacrar d’amagat, sense testimonis externs. Des de la clandestinitat, protegits pels seus pseudònims, aquests ciberactivistes il·luminen amb els seus missatges el món, informant i generant debat, malgrat les amenaces i censures que els poden dur a la presó o fins i tot a la mort.

El fotoperiodisme no és un fenomen tan contemporani. És un vell ofici que ha tingut la qualitat d’immortalitzar els esdeveniments més importants que ha viscut el planeta. Tanmateix, en aquests temps d’Internet i tauletes, de saturació informativa i de cobertures mediàtiques descontextualitzades que ens impedeixen conèixer en profunditat el perquè de les coses, treballs documentals com el de Samuel Aranda resulten tan imprescindibles com el del ciberactivisme de les revoltes àrabs. Perquè ens ajuden a traslladar-nos als escenaris que aquests blocaires volen obrir al món, que les grans cadenes internacionals, àvides d’imatges d’impacte, no cobreixen a fons.

Les fotos de Samuel Aranda ens mostren aquells països àrabs dels quals tant hem parlat, però en plena transformació, més enllà dels esdeveniments violents i bèl·lics, sumits en l’etapa més difícil, la de la reconciliació, la de la reconstrucció, la de l’angoixa d’una transició incerta. Són aquelles altres imatges que contribueixen a una cultura de pau, eliminant l’estereotip que difonen la majoria dels mitjans de comunicació occidentals: el d’un poble musulmà violent.

Aquesta exposició ens obre els ulls davant realitats que mereixen ser vistes per comprendre el dolor que van causar aquelles dictadures i veure el futur potencial de països on no solament hi ha sang, bombes i kalàixnikovs.

 

Comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

<- Go back